09 maig 2009
Aquest és un escrit d’un cantaire d’Albada sobre el concert del Dido&Eneas amb la Coral Sinera:
Havíem quedat a quarts de cinc per fer el darrer assaig. Nervis, molts nervis. I esperança. Moltes hores amb assaigs extres, molts divendres arribant tard a casa per tornar-se a llevar d’hora, un llarg camí per arribar fins aquí. Vincles creats entre nosaltres. Ganes de fer-ho bé. Il·lusió, confiança i nervis. Molts nervis
Arriba l’hora. L’orquestra fa sonar les primeres notes. Esperem pacientment l’entrada. Finalment comencem a entrar. L’església és plena, els aplaudiments ressonen. El director dóna el senyal i, de cop, com per art de màgia, tota l’església s’omple amb el nostre so. Ens alliberem. Ja no hi ha marxa enrere. Però tampoc la volem fer.
Un a un, els números van passant i l’energia es desprèn. Finalment, Eneas marxa, i Dido, abatuda i desolada, posa el punt i final. Sonen les últimes notes entretallades per la genialitat de l’autor que, jugant amb els silencis, els atorga més poder. Tensió a l’aire. El públic mut. Alguna llàgrima d’emoció i llavors, sona. L’acord final.
El públic esclata en aplaudiments. Somriures entre nosaltres, complicitat. El que sentíem després, crec que és gairebé indescriptible.
Cor Albada de l'Agrupació Cor Madrigal. Si voleu contactar amb nosaltres aneu a contacte.
Copyright 2007. Fet amb Textpattern disseny de Joan Chaparro amb fotografies de diversos autors.