reflexions

“L’Albada es porta al cor”- Reflexions de dos cantaires

10 desembre 2012

Ja fa gairebé nou anys que vaig entrar a formar part del cor Albada, els joves de l’Agrupació Cor Madrigal. Sempre he pensat que aquesta ha estat una de les millors decisions que he pres.
Però… qui sap si ho esculls tu, qui sap si no és el cor que et crida, t’escull i et transforma de dalt a baix sense previ avís. Et fa veure que cantar, cantar a l’Albada i formar part de la gran família que és l’Agrupació, és molt més que aquestes cinc lletres: és compartir, és transmetre, és il·lusionar-se, és fer viure la il·lusió, és viatjar, és ser partícip de projectes impressionants, és implicar-se amb una passió tremenda, és formar part d’un equip humà increïble. No sóc la mateixa des que vaig tenir el privilegi d’entrar i viure-la des de dins.

És una gran sort haver cantat durant tants anys en aquesta família coral, amb l’empenta i l’entusiasme de’n Manuel Cabero al capdavant. I és que, com diem fent nostres les paraules d’una gran albadenca, l’Albada es porta al cor, i amb projectes com els que tenim ara entre mans, l’Agrupació Cor Madrigal també.

Núria Bonet
————————————————————————————————————————————————————
Com a cantaire del Cor Albada, la secció juvenil que actualment integrem més de 40 cantaires, ja fa uns anys que gaudeixo del bon ambient que hi ha entre els cors de l’Agrupació: qui no recorda els meravellosos concerts de Nadal, que acabaven amb tots els cors cantant el Fum, Fum, Fum dirigit per l’incansable mestre Manel Cabero (que per molts anys continuï dirigint-nos!), com també els assaigs conjunts en què a les pauses pots anar coneixent els altres cantaires.

A part hi ha els bons moments del propi cor, tant durant els assaigs, en què gaudim musicalment de la música que cadascú produeix, les bromes i comentaris que compartim entre els companys, les pauses, amb els esplèndids esmorzars que fem de tant en tant a la cafeteria, o els dies en que hi ha l’aniversari d’algú en què es canta per tradició el “Per tu jo cantaria” o el “Cantares”. Per a mi això, i d’altres motius, és el que fa màgics els cors, que pots arribar a conèixer persones molt interessants i en general extravertides que en algun moment poden marcar-te en el creixement personal, tot gaudint del gust per la música, i la veritat agraeixo molt haver compartit aquest temps amb gent tan meravellosa, i confio poder seguir gaudint d’aquest plaer per uns quants anys més.

Per altra banda, el cor és un espai de formació musical important. A base d’esforçar-me, de llegir moltes partitures i d’assajar moltes hores he anat perfeccionant a poc a poc la tècnica vocal així com la lectura, tot i que encara em queda molt per millorar i aprendre.
Però és el fet de formar part del cor el que em dóna una major seguretat en mi mateix, i una de sensació de cohesió de grup, la necessitat de sentir-me part d’una cosa més gran. Però a més, cantar a l’Albada m’ha fet sentir realitzat com poques vegades, l’ànsia d’esperar amb candeletes el dia d’assaig, o la magnífica sensació d’haver fet un concert posant-hi tot el que portes dins, i veure que no només ets l’únic que hi posa tot el sentiment al cantar, sinó que és quelcom compartit amb la resta dels cantaires.

Oriol Ubach

Mª Antònia Font - Concert de Nadal a Sant Cugat

24 gener 2012

Cartell concert un nen una joguina

L’Albada va cloure el 2011 amb tres concerts de Nadal, tres actuacions basades en un repertori gairebé idèntic però que s’adreçaven a públics sensiblement diferents:

– Dia 17 dematí, vam participar a la trobada anual dels cors de l’agrupació Madrigal, que en aquesta ocasió va tenir lloc a l’Església dels Caputxins de Sarrià. Es tractava d’un concert d’un caliu nadalenc molt marcat, ja que cada any congrega moltes famílies completes de cantaires o, si més no, de pares i avis i germans. La culminació d’aquesta cerimònia musical va ser, aquest cop, la versió de Lluís Vila de la nadala ‘‘Si n’eren tres pastorets.

– El mateix dia a la tarda, l’Albada vam cantar per als veïns de Can Castelló, el centre cívic que ens ha acollit tants dissabtes. Una servidora no hi va cantar, ja que l’espai no té capacitat per a acollir tot el cor i un públic fidel als concerts d’aquest espai. En el moment que escric aquest text, puc assegurar que ja no en tindré l’ocasió.

– I, dia 27, vam demostrar que som un cor solidari i vam fer un concert benèfic al monestir de Sant Cugat, sota la campanya ‘‘Un nen, una joguina’‘. Seria de justícia que fos el sector de santcugatencs de l’Albada qui comentés aquest concert, però com a cantaire puc dir que va ser un plaer veure el monestir ple de gent de totes les edats.

M’atrau el repte de cantar en esglésies: la sonoritat inicial resulta estranya, però després d’aquest moment de xoc, no deixo de pensar que hem de projectar les nostres veus, la nostra veu, a tota la gent que ens escolta. El director hi insisteix molt, en aquest aspecte, però jo ho recordo perquè, quan tinc en compte que hi ha gent que ha decidit dedicar-nos una part del seu temps, valoro molt el que és cantar en un cor i aconseguir una estona de placidesa per als oients.

Si hi ha res que distingeixi aquest concert, però, és que va servir per a recaptar joguines: sóc la primera a qui li molesta que es faci pagar entrada per un concert nostre, però aquesta vegada, en saber que els diners anaven a parar als Reis Màgics, vaig estar satisfeta d’haver contribuït a una bona obra: no hi ha llar encesa sense regals a la xemeneia.




Maria Antònia Font Fernández
Soprano, Cantaire del Cor Albada

Mª Antònia Font - Gloria & Magnificat de Vivaldi

10 novembre 2011

El passat 4 de juny, el cor Albada, conjuntament amb el cor Bruckner i amb l’Orquestra Barroca Catalana, vam interpretar a l’església de Santa Maria de Gràcia el “Magnificat” i el “Gloria” de Vivaldi.

Ara que musicalment tot just hem tancat (però encara sense pany i clau) un programa, per a mi és el moment de recordar amb vosaltres com el vam preparar i presentar al nostre auditori. Tinc la certesa que, després del concert de jazz, molts de nosaltres vam necessitar unes quantes setmanes per a deixar enrere una tònica de treball i adaptar-nos a la represa d’un repertori clàssic. De tota manera, almenys per a mi, la satisfacció de tornar a cantar en llatí sí que va ser instantània.

La música de Vivaldi té la virtut que és polivalent: ambienta, fa companyia, ajuda a concentrar-se i convida a escoltar-la amb delit. A més, sempre desprèn un punt de lleugeresa i alhora de solemnitat esplèndid. Els números de les dues obres esmentades, força diferents els uns dels altres, encadenats assoleixen una unitat fantàsticament equilibrada, una linealitat amb contrastos equiparable a una narració i les accions que hi donen sentit.

Més encara, talment com les persones, la diversitat de matisos d’aquests números ha aconseguit de calar fons en nosaltres: prova d’això és la quantitat de vegades que jo mateixa (i segur que no sóc l‘única) he pogut ensopegar fora d’assaig amb algun albadenc cantant amb ganes algun passatge. De fet, crec que, qui més qui menys, cadascú es va identificar amb algun número en particular; el que a mi em va corprendre especialment és ‘Et misericordia eius’, del “Magnificat”.

A còpia de sentir i escoltar el “Magnificat” i el “Gloria” unes quantes vegades a la setmana i d’estudiar-los i cantar-los cada dissabte i algun assaig més al final, me’ls vaig acabar aprenent de cor. Aleshores, vaig poder parar més esment en la qualitat dels acords, en la tensió de les dissonàncies i en l’expressivitat de les lligadures, tan avorrides de veure a la partitura i cansades de cantar però al capdavall agraïdes a l’oïda.

El cap de setmana de treball, aquella setmana en què tothom queda satisfet que el repertori ja no està simplement llegit, vaig pensar: “Sí senyor, un cop més, ha valgut la pena!”. Després, però, a la vigília del concert, vaig acabar les energies. Ara bé, com que en aquesta vida no es tracta de no caure sinó d’aixecar-se, algú de paraula però tots (i això és el més important), amb la música, em vau fer tornar al nostre món: a la família Albada, que abraça dels directors cap endavant i no cap endarrere.

I va arribar el concert. L’anècdota més remarcable va tenir lloc durant l’escalfament, a peu de carrer, sota la mirada d’alguns veïns bocabadats que dubtaven del que som capaços. Primer vaig somriure, però aviat em vaig preocupar per si ens tiraven aigua. Només la vergonya em va dissuadir de prevenir-me i arraconar-me!

Mentrestant, el públic ja ens esperava per a escoltar el fruit de la nostra feina. Tot el temps vaig veure moltes orelles que somreien embadalides sota l’altar: realment, totes les veus sonaven encaixades i acordades, mai tan ben dit. Tanmateix, l’harmonia no era només en la música, sinó també entre els cantaires i entre nosaltres i els directors, en Josep Ramon per al “Magnificat” i en Pablo per al “Gloria”.

Al revés del que sol passar, el somni es va acabar quan va ser hora d’anar a dormir, per bé que la glòria es va resistir fins que el cel tornà a ser lluminós. Però, com sol passar sempre (això sí), ja hi ha un altre repertori que espera que ens l’estimem igual i, doncs, que el brindem amb la il·lusió de sempre.




Maria Antònia Font Fernández
Soprano, Cantaire del Cor Albada

Mª Antònia Font - aCORds de JAZZ a l'Apolo

3 març 2011

EL COR ALBADA AL TEATRE APOLO

  • (6 de febrer de 2011)

No és la meva intenció escriure una ressenya del concert del cor Albada al teatre Apolo. La raó és tan simple com afortunada: més que el plaer de veure’l i sentir-lo, vaig tenir el goig immens de viure’l des de l’escenari. La meva perspectiva, per tant, és forçosament esbiaixada: tot un auditori nombrós i atent, el director quasibé de cara, la veu de les sopranos molt per sobre de la resta i tants altres cantaires fora del meu camp visual.
Tanmateix, m’enorgulleix poder recordar-lo així. Perquè d’aquesta manera, en lloc de valorar críticament una actuació (amb el benentès que les crítiques poden ser favorables), puc aportar la meva impressió, una evocació personal però amb la qual pretenc ser, en la mesura del possible, la (porta)veu del nostre cor.

Ja em perdonareu, però he de confessar que prefereixo matinar i escalfar la cadira que haver de recordar que tota la feina dels cuiners s’acaba a l’estómac dels comensals… i perdura, si de cas, a la seva memòria. Perquè és pràcticament el mateix. El concert a l’Apolo, però, estava destinat a ser una efemèride: el director i els cantaires més veterans l’esperaven ansiosament i el comparaven amb el precedent del Luz de Gas amb un somriure per a mi indesxifrable…

Mentrestant, dissabte rere dissabte, ens familiaritzàvem amb el repertori amb què havíem d’adelitar el públic un cada cop menys llunyà 6 de febrer; i, amb la constància i l’energia de sempre, el vam embastar i cosir. Quan pensàvem que sonava brodat, al darrer assaig ordinari s’hi van afegir tres participants més: els músics de Jazztrick. I aleshores vaig començar a entendre aquell somriure.

A la fi, arribà el gran dia. El nostre dia. Es pot dir que sortírem a les fosques, negres i àgils com formigues, ambientades pels músics i els aplaudiments. Ens col·locàrem com bonament podíem (ja sabeu que les formigues solen anar molt juntes!); fer un cop d’ull a un horitzó tan negre (de color, no d’expectatives) com els nostres vestits i sentir el toc d’atenció fou tot u. I tot seguit va fer-se la llum, que actuà acordada amb el ritme de les cançons, ara animades, ara calmades.

Em pensava que el concert donava per a un descans, però em vaig equivocar. Una cançó que, estratègicament, no constava al programa, «Oh, Happy Day», anuncià l’acabament de l’espectacle, rematat encara pel bis, l‘últim esperó. Després, la llum del teatre no es va acordar sinó amb la nostra fosca: les formigues esdevingueren ànimes amb pena (bé, joioses i satisfetes)…

De la mateixa manera que, després d’una nit de festa, sol venir la temible ressaca, els moments esperats i viscuts intensament van seguits d’aquella sensació que el trajecte era més emocionant que l’arribada. Perquè no te n’adones i ja tornes a ser a casa, recordant aquelles parets poètiques, les pàgines que giraven, les notes d’orgue que precedien el ‘‘That Lonesome Road’‘ (aquí els cantaires semblàvem ombres), les cares d’expectació del públic quan les safates apareixien triomfals a la seva vista… ‘‘Ara tornaria a començar el concert’‘, van dir alguns. I jo no podia sinó donar-los la raó! Va ser un dia feliç, com diu aquella cançó.

I és que aquest concert fou singular (perquè d’especials ho són tots, malgrat que jo m’estimi més els assajos): l’entusiasme es contagia i estic convençuda que la gent que ens va escoltar ho va notar perfectament.
Per sort, després de la ressaca, vénen altres festes…




Maria Antònia Font Fernández
Soprano, Cantaire del Cor Albada

Lluís Vila - aCORds de JAZZ a l'Apolo

8 febrer 2011

aCORds de JAZZ - final d'Oh Happy Day

Sublims acords per veus alçades
http://blocs.mesvilaweb.cat

Quan em van dir que era a l’Apolo, m’hi vaig afegir a ulls clucs. I és que, pujar a l’Apolo, sempre és una experiència que només pot destil·lar bon rotllo i millor vibracions. Ahir al vespre, a més a més, l’Apolo acollia una tripulació jove, nombrosa i exploradora. L’esperit creatiu, innovador, inquiet i pencaire dels més de 50 intèrprets que omplien l’escenari del local del Paral·lel, em van permetre gaudir d’un d’aquells vespres que omplen l’ànima amb l’elixir de l’eterna joventut.


A l’Apolo, no hi actuava un grup de música a l’ús, tot i que una part important de l’espectacle se sostenia en un trio jazzístic jove, però interessant i contundent. Un trio d’aquells que, trobat un estil propi, embolcallen a cops de bateria, puntejos de contrabaix i melodies pianístiques per a fer gaudir als públics més variats, eclèctics i diferents. Jazztrick, collita del 2007, van saber ser el fons perfecte, aprofitar els moments en que se’ls donava protagonisme i mostrar que, malgrat la feinada, s’ho passaven d’allò més bé.


Però Acords de jazz no era pas el concert de Jazztrick, sinó el darrer invent parit per una de les corals més creatives que he tingut el plaer de seguir. El Cor Albada de l’Agrupació Madrigal és un col·lectiu de cantaires que basculen entre els 16 i els 25 anys i que, per la velocitat en canviar de projectes, tenen una àmplia experiència en experimentar. Si fa uns quatre anys, aprofitaven Luz de Gas per a jugar amb el pop, ara han escollit l’ Apolo per experimentar amb la calidesa i la fredor, l’humor i la seriositat, la tendresa i la duresa, d’una de les músiques de referència del segle XX: el jazz. Concert únic… Potser encara repetiran l’espectacle en algun altre escenari, però no gaires, perquè, n’estic segur que, algun dels seus dos directors, ja està maquinant la propera sorpresa, la propera innovació, el proper pas a fer en el camí de l’experimentació, del repte a les veus dels components d’aquesta agrupació de cantaires locals.


lluis | 01d. Anem al jaç | dilluns, 7 de febrer de 2011 | 09:03h
http://blocs.mesvilaweb.cat

  • 09/05/09 | Impresions d'un cantaire sobre el Dido&Eneas +més

Pròxim Concert

Cor Albada de l'Agrupació Cor Madrigal. Si voleu contactar amb nosaltres aneu a contacte. RSS Cor Albada
Copyright 2007. Fet amb Textpattern disseny de Joan Chaparro amb fotografies de diversos autors.