Mª Antònia Font - aCORds de JAZZ a l'Apolo

03 març 2011

EL COR ALBADA AL TEATRE APOLO

  • (6 de febrer de 2011)

No és la meva intenció escriure una ressenya del concert del cor Albada al teatre Apolo. La raó és tan simple com afortunada: més que el plaer de veure’l i sentir-lo, vaig tenir el goig immens de viure’l des de l’escenari. La meva perspectiva, per tant, és forçosament esbiaixada: tot un auditori nombrós i atent, el director quasibé de cara, la veu de les sopranos molt per sobre de la resta i tants altres cantaires fora del meu camp visual.
Tanmateix, m’enorgulleix poder recordar-lo així. Perquè d’aquesta manera, en lloc de valorar críticament una actuació (amb el benentès que les crítiques poden ser favorables), puc aportar la meva impressió, una evocació personal però amb la qual pretenc ser, en la mesura del possible, la (porta)veu del nostre cor.

Ja em perdonareu, però he de confessar que prefereixo matinar i escalfar la cadira que haver de recordar que tota la feina dels cuiners s’acaba a l’estómac dels comensals… i perdura, si de cas, a la seva memòria. Perquè és pràcticament el mateix. El concert a l’Apolo, però, estava destinat a ser una efemèride: el director i els cantaires més veterans l’esperaven ansiosament i el comparaven amb el precedent del Luz de Gas amb un somriure per a mi indesxifrable…

Mentrestant, dissabte rere dissabte, ens familiaritzàvem amb el repertori amb què havíem d’adelitar el públic un cada cop menys llunyà 6 de febrer; i, amb la constància i l’energia de sempre, el vam embastar i cosir. Quan pensàvem que sonava brodat, al darrer assaig ordinari s’hi van afegir tres participants més: els músics de Jazztrick. I aleshores vaig començar a entendre aquell somriure.

A la fi, arribà el gran dia. El nostre dia. Es pot dir que sortírem a les fosques, negres i àgils com formigues, ambientades pels músics i els aplaudiments. Ens col·locàrem com bonament podíem (ja sabeu que les formigues solen anar molt juntes!); fer un cop d’ull a un horitzó tan negre (de color, no d’expectatives) com els nostres vestits i sentir el toc d’atenció fou tot u. I tot seguit va fer-se la llum, que actuà acordada amb el ritme de les cançons, ara animades, ara calmades.

Em pensava que el concert donava per a un descans, però em vaig equivocar. Una cançó que, estratègicament, no constava al programa, «Oh, Happy Day», anuncià l’acabament de l’espectacle, rematat encara pel bis, l‘últim esperó. Després, la llum del teatre no es va acordar sinó amb la nostra fosca: les formigues esdevingueren ànimes amb pena (bé, joioses i satisfetes)…

De la mateixa manera que, després d’una nit de festa, sol venir la temible ressaca, els moments esperats i viscuts intensament van seguits d’aquella sensació que el trajecte era més emocionant que l’arribada. Perquè no te n’adones i ja tornes a ser a casa, recordant aquelles parets poètiques, les pàgines que giraven, les notes d’orgue que precedien el ‘‘That Lonesome Road’‘ (aquí els cantaires semblàvem ombres), les cares d’expectació del públic quan les safates apareixien triomfals a la seva vista… ‘‘Ara tornaria a començar el concert’‘, van dir alguns. I jo no podia sinó donar-los la raó! Va ser un dia feliç, com diu aquella cançó.

I és que aquest concert fou singular (perquè d’especials ho són tots, malgrat que jo m’estimi més els assajos): l’entusiasme es contagia i estic convençuda que la gent que ens va escoltar ho va notar perfectament.
Per sort, després de la ressaca, vénen altres festes…




Maria Antònia Font Fernández
Soprano, Cantaire del Cor Albada

Pròxim Concert

Cor Albada de l'Agrupació Cor Madrigal. Si voleu contactar amb nosaltres aneu a contacte. RSS Cor Albada
Copyright 2007. Fet amb Textpattern disseny de Joan Chaparro amb fotografies de diversos autors.