Web del Cor Albada de l'Agrupació Cor Madrigal » reflexions

Mª Antònia Font - Gloria & Magnificat de Vivaldi

10 novembre 2011

El passat 4 de juny, el cor Albada, conjuntament amb el cor Bruckner i amb l’Orquestra Barroca Catalana, vam interpretar a l’església de Santa Maria de Gràcia el “Magnificat” i el “Gloria” de Vivaldi.

Ara que musicalment tot just hem tancat (però encara sense pany i clau) un programa, per a mi és el moment de recordar amb vosaltres com el vam preparar i presentar al nostre auditori. Tinc la certesa que, després del concert de jazz, molts de nosaltres vam necessitar unes quantes setmanes per a deixar enrere una tònica de treball i adaptar-nos a la represa d’un repertori clàssic. De tota manera, almenys per a mi, la satisfacció de tornar a cantar en llatí sí que va ser instantània.

La música de Vivaldi té la virtut que és polivalent: ambienta, fa companyia, ajuda a concentrar-se i convida a escoltar-la amb delit. A més, sempre desprèn un punt de lleugeresa i alhora de solemnitat esplèndid. Els números de les dues obres esmentades, força diferents els uns dels altres, encadenats assoleixen una unitat fantàsticament equilibrada, una linealitat amb contrastos equiparable a una narració i les accions que hi donen sentit.

Més encara, talment com les persones, la diversitat de matisos d’aquests números ha aconseguit de calar fons en nosaltres: prova d’això és la quantitat de vegades que jo mateixa (i segur que no sóc l‘única) he pogut ensopegar fora d’assaig amb algun albadenc cantant amb ganes algun passatge. De fet, crec que, qui més qui menys, cadascú es va identificar amb algun número en particular; el que a mi em va corprendre especialment és ‘Et misericordia eius’, del “Magnificat”.

A còpia de sentir i escoltar el “Magnificat” i el “Gloria” unes quantes vegades a la setmana i d’estudiar-los i cantar-los cada dissabte i algun assaig més al final, me’ls vaig acabar aprenent de cor. Aleshores, vaig poder parar més esment en la qualitat dels acords, en la tensió de les dissonàncies i en l’expressivitat de les lligadures, tan avorrides de veure a la partitura i cansades de cantar però al capdavall agraïdes a l’oïda.

El cap de setmana de treball, aquella setmana en què tothom queda satisfet que el repertori ja no està simplement llegit, vaig pensar: “Sí senyor, un cop més, ha valgut la pena!”. Després, però, a la vigília del concert, vaig acabar les energies. Ara bé, com que en aquesta vida no es tracta de no caure sinó d’aixecar-se, algú de paraula però tots (i això és el més important), amb la música, em vau fer tornar al nostre món: a la família Albada, que abraça dels directors cap endavant i no cap endarrere.

I va arribar el concert. L’anècdota més remarcable va tenir lloc durant l’escalfament, a peu de carrer, sota la mirada d’alguns veïns bocabadats que dubtaven del que som capaços. Primer vaig somriure, però aviat em vaig preocupar per si ens tiraven aigua. Només la vergonya em va dissuadir de prevenir-me i arraconar-me!

Mentrestant, el públic ja ens esperava per a escoltar el fruit de la nostra feina. Tot el temps vaig veure moltes orelles que somreien embadalides sota l’altar: realment, totes les veus sonaven encaixades i acordades, mai tan ben dit. Tanmateix, l’harmonia no era només en la música, sinó també entre els cantaires i entre nosaltres i els directors, en Josep Ramon per al “Magnificat” i en Pablo per al “Gloria”.

Al revés del que sol passar, el somni es va acabar quan va ser hora d’anar a dormir, per bé que la glòria es va resistir fins que el cel tornà a ser lluminós. Però, com sol passar sempre (això sí), ja hi ha un altre repertori que espera que ens l’estimem igual i, doncs, que el brindem amb la il·lusió de sempre.




Maria Antònia Font Fernández
Soprano, Cantaire del Cor Albada